Una entrevista per l’apropament, el coneixement i l’enriquiment.

Primer de tot he d’expressar en aquest bloc, el meu  agraïment a la persona que s’ha brindat a donar-me a conèixer el seus pensaments, les seves reflexions, i les seves experiències personals, per poder  ampliar les meves reflexions.

Una de les conclusions que si puc extreure d’aquesta conversa és que les relacions interculturals són una gran font d'enriquiment personal i un dels factors que més ens pot ajudar a créixer, però que per sobre de tot està la persona. Això és el que entenc que representa l’autèntic creixement personal, saber veure i escoltar primer a la persona, tots els matisos han de venir desprès.

Un creixement que ens permeti sortir de l’estancament i la pobresa que ens caracteritza quan, davant la diversitat, ens comportem com si estiguéssim tancats en una gàbia, de la qual la por de tot allò que ens és aliè, no ens permet escapar ni tan sols qual la porta roman oberta.

A l’inici del bloc i amb el títol d’aquest, vaig deixar expressa la meva intenció de reflexionar entorn a com establim un llenguatge discriminatori amb tot allò que ens resulta estrany. Vaig centrar aquest en el fenomen migratori i el diàleg intercultural, perquè potser és un dels aspectes on actualment es fa més visible, però de fet crec que les mateixes barreres que ens construïm per acostar-nos a una cultura diferent, no difereixen molt de les que aixequem en qualsevol relació interpersonal. I és que potser, la major de les dificultats que ens trobem està causada per aquesta ceguera col·lectiva que a tots ens afecta sovint i ens impedeix veure la persona per sobre de qualsevol manifestació o característica de la mateixa.  

Cito un paràgraf de l’entrevista: “el meu repte passa a ser anar demostrant primer a mi mateixa i també als altres que sóc persona abans de res, una persona amb les meves virtuts i els meus defectes i que estic intentant avançar i realitzar-me, i no importa d’on vinc”.

Entre la infinitat de coses que ens diferencien, potser el repte és tant senzill i tan complex alhora com aquest reconeixement de la persona, davant el qual no existeix cap diferència.

Conflictes de convivència: la importància del llenguatge.

Aquests últims dies, he centrat la meva observació en els infants. M’he adonat de què la visió en aquest cas és molt diferent. Si normalment els adults tenen tendència a agrupar-se per la seva procedència i als espais de joc o de descans, seuen separats uns dels altres, en el cas dels infants aquesta tendència no és tan evident.

Quan passen nens que han sortit de les escoles, he pogut observar grups molt heterogenis. Això, d’una banda em feia plantejar-me que els nens i nois més joves, no tenen aquests estereotips que es van consolidant en la societat quan més vella és aquesta. Però d’altra banda, m’ha fet també pensar quan influeixen els principals elements que conformen la nostra identitat. Els més joves, creixen en un entorn on conviuen amb diferents grups culturals (a l’escola, al barri,...); d’altra banda, assoleixen el coneixement de la llengua, fet que evidentment, facilita el diàleg, comprensió, la comunicació... De fet, tots podem contrastar quan d’important és el llenguatge, d’una banda per interpretar el discurs, i d’altre per la comoditat que sentim quan parlem la nostra llengua materna.

Els que, per exemple, vivim a Catalunya, convivim amb dues llengües que originen no pocs conflictes. Ens hauríem de preguntar, perquè tenim tendència a agrupar-nos en funció de si som castellans o catalanoparlants. I a partir d’aquí analitzar quines valoracions fem uns dels altres, perquè ens reconforta més la comunicació amb les persones que parlen la nostra llengua materna, quines situacions podríem reproduir, quins mitjans de comunicació escollim en funció de la llengua, o com condiciona les nostres idees polítiques, En definitiva, que sense parlar de països diferents, sense fronteres pel mig, sense el condicionant afegit de no entendre’ns, sense grans barreres culturals, religioses i racials, ens podem adonar de quants conflictes i prejudicis generem per la llengua en la qual ens comuniquem.

Ens hauríem de fixar com és de difícil conèixer a les persones del nostre entorn i sobretot quan costa a vegades fer-se entendre i entendre als altres. Si això ens passa sovint  a la nostra comunitat, amb més raó ens passarà amb comunitats pertanyents a altres cultures. Si no prenem cura i atenció en conèixer el nostre propi entorn i conèixer allò que considerem que forma part de la nostra cultura, ens serà molt difícil apropar-nos i entendre als altres. 

Tal com expressa Skliar al seu article “De la crisis en la convivència y el estar juntos en educación”: “Casi nadie reconoce voces cuyo origen no le sean propias, casi nadie escucha sino el eco de sus propias palabras, casi nadie encarna la huella que dejan otras palabras, otros sonidos, otros gestos, otros rostros. [...]. por qué la convivencia no puede ser entendida apenas como una negociación comunicativa, como una presencia literal, física, material de dos o más sujetos específicos puestos a “dialogar”.^[1]

---

[1] Skliar, C. (2009).  De la crisis en la convivencia y el estar juntos en educación. Revista d'Innovació i Recerca en Educació, 1-12

El que fa que siguem estranys als ulls dels altres

Ja són uns quants dies d’observació d’aquest entorn i de la gent que l’envolta. Un entorn que si bé és per mi familiar va agafant perspectives diferents a mesura que aquest treball etnogràfic avança.

Sempre ha estat per mi una curiositat veure les transformacions que s’han anat succeint en aquest indret, sobretot a nivell de població, però que mantenen una característica coincident: sempre ha estat un entorn amb una important carència de diàleg intercultural.

La situació que ara es contempla és ben curiosa. És podria definir com la mirada expectant i encuriosida a l’hora que desconfiada, d’una immigració que en retirada, cedeix el relleu a una nova que arriba. I per sobre de tot la diferència que separa, els estereotips que estigmatitzen, i les identitats estancades.

Un entorn que s’ha creat i ha crescut amb una primera onada d’immigració, viu ara un important canvi i remodelació originat per una segona. Ambdues separades per dècades,  però la problemàtica no és nova, no ha canviat, Podríem dir  que assistim a una mateixa representació, però amb nous actors a escena.

Dades curioses: en aquest indret, una població majoritàriament d’origen andalús, ha viscut durant molts anys en conflicte amb la població catalana. Les excuses curiosament les mateixes que podem sentir avui: ens treuen la feina; no parlen la nostra llengua; no entenc els seus costums; que tornin a la seva terra... Qualsevol dels retrets d’un costat o altre, són exactament els mateixos que es poden percebre i escotar actualment. Però ara, els retrets provenen dels mateixos que en el seu dia els van patir. 

Si he d’extreure una primera reflexió del fet d’observar i reflexionar, aquesta seria que a totes les cultures, certament, domina un etnocentrisme que és el que regeix la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, entenent en aquest cas per l’altre, aquell que pertany a una cultura diferent a la nostra. Aquest etnocentrisme ens fa mirar sempre a partir de com concebem nosaltres la realitat i el món que ens envolta, i ens fa mirar amb un munt d’estereotips i prejudicis apresos o adquirits.  Però realment no només ens passa amb les diferents cultures, si no amb tot allò que ens és aliè, diferent, que no identifiquem amb els nostres valors, costums, manera de viure, ideologies, creences. En definitiva un llistat interminable de conceptes que van del que és més simple al més complex,  davant els quals  tenim actituds i comportaments carregats de prejudicis.

Tenim més tendència a cercar allò que ens diferencia que allò que ens fa iguals, Sempre hem agut de conviure amb les nostres diferències i les nostres igualtats, no és un problema nou, però si que ara ens ho plantegem probablement perquè la nostra societat individualista està topant constantment amb un món que sembla que acabem de descobrir. Els moviments migratoris a gran escala, sembla que ens han fet adonar-nos de que aquest món és molt més gran, variat i complex del que pensaven.

Igualtat i diferència necessariament han de coexistir. Són conceptes tan antagònics com complementaris. Apreciem la igualtat en contraposició a la diferència existent, i precisament aquesta diferència, ens enriqueix més, ens aporta més coneixement, una mirada més amplia. El respecte i convivència amb les desigualtats ens allunyarà cada cop una mica més del nostre etnocentrisme.

Tanco aquesta reflexió amb una cita de Carlos Skliar:

“La convivencia tiene que ver con un primer acto de distinción, es decir, con todo aquello que se distingue entre los seres y que es, sin más, lo que provoca contrariedad. Si no hubiera contrariedad no habría pregunta por la convivencia. Y la convivencia es “convivencia” porque hay -inicial y definitivamente- perturbación, intranquilidad, conflictividad, turbulencia, diferencia y alteridad de afectos.”[1]

---

^[1] Skliar, C. (2009). De la crisis en la convivencia y el estar juntos en educación. Revista d'Innovació i Recerca en Educació , 1-12.

Viure sense conviure

En aquest entorn, on conflueix gent d’orígens diversos, no veig en cap moment que mantinguin cap relació entre grups diferents.

Una població majoritàriament d’origen xines, domina l’entorn, tan si s’observa la gent al carrer com tot tipus de comerços.  Caminen juntament amb persones d’origen àrab, els quals també sempre van agrupats i persones autòctones les quals  també s’agrupen entre elles.

No he pogut veure encara persones que conversin o passegin juntes i que siguin d’orígens diferents.  El que sí que he pogut veure avui, ha estat un episodi que m’ha cridat l’atenció tant per l’impacte de la situació, com pels comentaris que ha fet sorgir.

Voltant pels carrers del costat de la plaça, un noi d’origen xines ha sortit d’una entitat bancaria i ha començat a donar cops de peu al vidre de la porta fins que aquest, s’ha trencat. Acte seguit ha marxat caminant. La gent que estàvem al voltant ens hem quedat sorpresos. Un home ha passat dient que a l’entitat bancaria que hi ha una cantonada més avall ha fet el mateix.   Acte seguit una senyora ha començat a dir: “És un xinés veritat?”.  Una dona que estava al costat ha dit: “ Era un noi jove” i acte seguit l’altra senyora ha dit: “No, era un xinés, jove, però un xinés”. Dos homes aturats a la porta d’un bar comentaven que se’ls hauria de fer fora a cops de peu i altre deia que sí, ja que a sobre es queden amb tots els diners i les botigues.

Després he seguit voltant, fent fotos a un munt de cartells del voltant tots o la majoria escrits en xines. Es percep un entorn que s’ha anat adequant a la nombrosa població xinesa, però per ells mateixos. Tenen les seves perruqueries, botigues de menjar, de telefonia,... A dins no es veu gent comprant que no sigui xinesa exceptuant a les botigues d’objectes varis i quan la gent s’acosta o es refereix a aquests locals ho fan dient “ anem als xinesos”.

Si ningú s’acosta i coneix a l’altre, quan difícil és establir un diàleg. Aquest sempre serà discriminatori per uns ja que la falta de coneixement de l’altre està suplida per tòpics i estereotips. És un viure uns amb altres, però sense conviure mai.

ANTECEDENTS

Aquests dies he fet les primeres observacions. He escollit aquest indret, precisament perquè crec que és un dels llocs on més es pot apreciar la problemàtica d’aquesta localitat.

Dic problemàtica perquè és una localitat on coincideixen diversos factors la suma dels quals està donant com a resultat conductes i situacions força negatives. Per comprendre una mica millor la situació actual, cal posar-se una mica en antecedents.

Parlem d’una localitat que pertany a la perifèria de Barcelona. Arrossega importants deficiències a nivell urbanístic i  de convivència, fruit de l'onada d’immigració dels anys 60. Una explotació del sol que es pot catalogar de “brutal” i una mala gestió en el procés d’integració de comunitats diferents, ja li donava unes característiques particulars. Si a això afegim que en els últims anys la seva densitat de població, que ja era de les més elevades, ha crescut de manera desmesurada amb els últims fluxos migratoris, podríem dir que la seva situació actual és francament complicada.

El lloc que he escollit per realitzar el meu treball de camp és una Plaça de la localitat on visc. Aquesta localitat és una de les que té un dels nivells de població immigrant més alts a Catalunya i concretament la plaça on està centrada la meva observació, està ubicada en un dels barris de la localitat on l'augment de població ha estat més elevat.

La meva observació la centraré en les relacions establertes entre la població immigrant i autòctona, i concretament en una creixent actitud i un discurs discriminatoris, potser agreujada per la crisi del moment.