Una entrevista per l’apropament, el coneixement i l’enriquiment.

Primer de tot he d’expressar en aquest bloc, el meu  agraïment a la persona que s’ha brindat a donar-me a conèixer el seus pensaments, les seves reflexions, i les seves experiències personals, per poder  ampliar les meves reflexions.

Una de les conclusions que si puc extreure d’aquesta conversa és que les relacions interculturals són una gran font d'enriquiment personal i un dels factors que més ens pot ajudar a créixer, però que per sobre de tot està la persona. Això és el que entenc que representa l’autèntic creixement personal, saber veure i escoltar primer a la persona, tots els matisos han de venir desprès.

Un creixement que ens permeti sortir de l’estancament i la pobresa que ens caracteritza quan, davant la diversitat, ens comportem com si estiguéssim tancats en una gàbia, de la qual la por de tot allò que ens és aliè, no ens permet escapar ni tan sols qual la porta roman oberta.

A l’inici del bloc i amb el títol d’aquest, vaig deixar expressa la meva intenció de reflexionar entorn a com establim un llenguatge discriminatori amb tot allò que ens resulta estrany. Vaig centrar aquest en el fenomen migratori i el diàleg intercultural, perquè potser és un dels aspectes on actualment es fa més visible, però de fet crec que les mateixes barreres que ens construïm per acostar-nos a una cultura diferent, no difereixen molt de les que aixequem en qualsevol relació interpersonal. I és que potser, la major de les dificultats que ens trobem està causada per aquesta ceguera col·lectiva que a tots ens afecta sovint i ens impedeix veure la persona per sobre de qualsevol manifestació o característica de la mateixa.  

Cito un paràgraf de l’entrevista: “el meu repte passa a ser anar demostrant primer a mi mateixa i també als altres que sóc persona abans de res, una persona amb les meves virtuts i els meus defectes i que estic intentant avançar i realitzar-me, i no importa d’on vinc”.

Entre la infinitat de coses que ens diferencien, potser el repte és tant senzill i tan complex alhora com aquest reconeixement de la persona, davant el qual no existeix cap diferència.