Ja són uns quants dies d’observació d’aquest entorn i de la gent que l’envolta. Un entorn que si bé és per mi familiar va agafant perspectives diferents a mesura que aquest treball etnogràfic avança.
Sempre ha estat per mi una curiositat veure les transformacions que s’han anat succeint en aquest indret, sobretot a nivell de població, però que mantenen una característica coincident: sempre ha estat un entorn amb una important carència de diàleg intercultural.
La situació que ara es contempla és ben curiosa. És podria definir com la mirada expectant i encuriosida a l’hora que desconfiada, d’una immigració que en retirada, cedeix el relleu a una nova que arriba. I per sobre de tot la diferència que separa, els estereotips que estigmatitzen, i les identitats estancades.
Un entorn que s’ha creat i ha crescut amb una primera onada d’immigració, viu ara un important canvi i remodelació originat per una segona. Ambdues separades per dècades, però la problemàtica no és nova, no ha canviat, Podríem dir que assistim a una mateixa representació, però amb nous actors a escena.
Dades curioses: en aquest indret, una població majoritàriament d’origen andalús, ha viscut durant molts anys en conflicte amb la població catalana. Les excuses curiosament les mateixes que podem sentir avui: ens treuen la feina; no parlen la nostra llengua; no entenc els seus costums; que tornin a la seva terra... Qualsevol dels retrets d’un costat o altre, són exactament els mateixos que es poden percebre i escotar actualment. Però ara, els retrets provenen dels mateixos que en el seu dia els van patir.
Si he d’extreure una primera reflexió del fet d’observar i reflexionar, aquesta seria que a totes les cultures, certament, domina un etnocentrisme que és el que regeix la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, entenent en aquest cas per l’altre, aquell que pertany a una cultura diferent a la nostra. Aquest etnocentrisme ens fa mirar sempre a partir de com concebem nosaltres la realitat i el món que ens envolta, i ens fa mirar amb un munt d’estereotips i prejudicis apresos o adquirits. Però realment no només ens passa amb les diferents cultures, si no amb tot allò que ens és aliè, diferent, que no identifiquem amb els nostres valors, costums, manera de viure, ideologies, creences. En definitiva un llistat interminable de conceptes que van del que és més simple al més complex, davant els quals tenim actituds i comportaments carregats de prejudicis.
Tenim més tendència a cercar allò que ens diferencia que allò que ens fa iguals, Sempre hem agut de conviure amb les nostres diferències i les nostres igualtats, no és un problema nou, però si que ara ens ho plantegem probablement perquè la nostra societat individualista està topant constantment amb un món que sembla que acabem de descobrir. Els moviments migratoris a gran escala, sembla que ens han fet adonar-nos de que aquest món és molt més gran, variat i complex del que pensaven.
Igualtat i diferència necessariament han de coexistir. Són conceptes tan antagònics com complementaris. Apreciem la igualtat en contraposició a la diferència existent, i precisament aquesta diferència, ens enriqueix més, ens aporta més coneixement, una mirada més amplia. El respecte i convivència amb les desigualtats ens allunyarà cada cop una mica més del nostre etnocentrisme.
Tanco aquesta reflexió amb una cita de Carlos Skliar: “La convivencia tiene que ver con un primer acto de distinción, es decir, con todo aquello que se distingue entre los seres y que es, sin más, lo que provoca contrariedad. Si no hubiera contrariedad no habría pregunta por la convivencia. Y la convivencia es “convivencia” porque hay -inicial y definitivamente- perturbación, intranquilidad, conflictividad, turbulencia, diferencia y alteridad de afectos.”[1]
[1] Skliar, C. (2009). De la crisis en la convivencia y el estar juntos en educación. Revista d'Innovació i Recerca en Educació , 1-12.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada