Quan passen nens que han sortit de les escoles, he pogut observar grups molt heterogenis. Això, d’una banda em feia plantejar-me que els nens i nois més joves, no tenen aquests estereotips que es van consolidant en la societat quan més vella és aquesta. Però d’altra banda, m’ha fet també pensar quan influeixen els principals elements que conformen la nostra identitat. Els més joves, creixen en un entorn on conviuen amb diferents grups culturals (a l’escola, al barri,...); d’altra banda, assoleixen el coneixement de la llengua, fet que evidentment, facilita el diàleg, comprensió, la comunicació... De fet, tots podem contrastar quan d’important és el llenguatge, d’una banda per interpretar el discurs, i d’altre per la comoditat que sentim quan parlem la nostra llengua materna.
Els que, per exemple, vivim a Catalunya, convivim amb dues llengües que originen no pocs conflictes. Ens hauríem de preguntar, perquè tenim tendència a agrupar-nos en funció de si som castellans o catalanoparlants. I a partir d’aquí analitzar quines valoracions fem uns dels altres, perquè ens reconforta més la comunicació amb les persones que parlen la nostra llengua materna, quines situacions podríem reproduir, quins mitjans de comunicació escollim en funció de la llengua, o com condiciona les nostres idees polítiques, En definitiva, que sense parlar de països diferents, sense fronteres pel mig, sense el condicionant afegit de no entendre’ns, sense grans barreres culturals, religioses i racials, ens podem adonar de quants conflictes i prejudicis generem per la llengua en la qual ens comuniquem.
Ens hauríem de fixar com és de difícil conèixer a les persones del nostre entorn i sobretot quan costa a vegades fer-se entendre i entendre als altres. Si això ens passa sovint a la nostra comunitat, amb més raó ens passarà amb comunitats pertanyents a altres cultures. Si no prenem cura i atenció en conèixer el nostre propi entorn i conèixer allò que considerem que forma part de la nostra cultura, ens serà molt difícil apropar-nos i entendre als altres.
Tal com expressa Skliar al seu article “De la crisis en la convivència y el estar juntos en educación”: “Casi nadie reconoce voces cuyo origen no le sean propias, casi nadie escucha sino el eco de sus propias palabras, casi nadie encarna la huella que dejan otras palabras, otros sonidos, otros gestos, otros rostros. [...]. por qué la convivencia no puede ser entendida apenas como una negociación comunicativa, como una presencia literal, física, material de dos o más sujetos específicos puestos a “dialogar”.[1]
[1] Skliar, C. (2009). De la crisis en la convivencia y el estar juntos en educación. Revista d'Innovació i Recerca en Educació, 1-12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada